Una
mañana clara de otoño algo fresca para la época desde mi
habitación de la segunda planta del hotel Ryad donde me alojaba, oí
un estruendoso sonido que por un momento me dejó sorda, los
cristales de las ventanas y balcón se rompieron y estallaron, y
empecé a oir voces y gritos de gente, me asomé por una de las
ventanas y ví a una multitud de gente correr de un lado a otro
gritando con caras horrorizadas, era un caos, mujeres llorando, oido
de sirenas , coches de policia abriéndose paso entre la
muchedumbre, era evidente que se trataba de algo realmente
horripilante, no me atrevía a hacer ninguna conjetura ni valoración
hasta saber lo que había pasado.
Me puse a toda prisa un pantalón una camisa y una chaqueta y bajé a toda prisa por las escaleras hasta la recepción quizá allí el recepcionista me diría alguna cosa más de lo ocurrido. Se habían congregado una gran cantidad de clientes que como yo, querían saber algo más de lo sucedido.Solo pude entender algo así como una bomba, entre las personas reunidas todo especulaciones sin ninguna base sólida, decidí entonces salir a la calle y adentrarme en el bullicio y caos del gentío, la piel se me erizó al ver mujeres y niños heridos corriendo, jamás habría imaginado que me encontraría con semejante experiencia cuando decidí pasar un año en Fez para escribir mi novela, y en tan solo seis meses estaba viviendo el peor momento de mi vida.
Rodeé la plaza del gran monumento y me quedé sin aliento, un terrible atentado había segado la vida de hombres, mujeres y niños sin piedad, allí estaba Rachid con lágrimas en los ojos ,serio como nunca lo había visto y las manos alzadas al cielo.. rogando me pareció o pensé que lo hacía. Mi corazón que ya estaba encogido por el asombro, la impotencia, ira, amargura y dolor después de ver lo que estaba ocurriendo se me hacía añicos cada vez más deprisa.
Empecé
a llorar desconsoladamente y me faltaban manos para atender tantos
brazos y clamores , sin pensarlo me encontré abrazando a un niñito
que estaba al lado de su madre caida y aparentemente sin vida, las
ambulancias no daban a basto con semejante caos , y Rachid corría de
un lado a otro intentando ayudar como yo en lo que estuviera a
nuestro alcance, el niñito abrazado a mi cuello no tendría más de
dos añitos y sollozaba sin parar, cuando me dí cuenta Rashid
estaba a mi lado , acariciando al niñito y preguntándole en árabe
el nombre para poder encontrar a su familia. Mi francés servía de
poco en esos momentos, agradecí la cercanía de Rashid en
semejantes ciecunstancias, la verdad.
Las noticias eran vagas , nadie había reivindicado el atentado aunque casi podíamos estar seguros de qué movimiento terrorista estaba detrás de semejante masacre, era solo cuestión de tiempo cerciorarnos.
Con la mirada perdida y totalmente deshecho Rachid me dijo con un hilo de voz apenas audible -”esto solo acaba de empezar .. solo ha empezado...oh dios..” y mientras las lágrimas corrían por mis mejillas y ahogaba un sollozo... un nudo se apoderó de mi garganta.
¿Que és lo quería decir Rachid?...
Continuará,,,
************************
Un matí clar de tardor una mica fresc per a l'època des de la meva habitació de la segona planta de l'hotel Ryad on m'allotjava, vaig sentir un fragorós so que per un moment em va deixar sorda, els cristalls de les finestres i balconada es van trencar i van esclatar, i vaig començar a escoltar veus i crits de gent, vaig treure el cap per una de les finestres i vaig veure a una multitud de gent córrer d'un costat a un altre cridant amb cares horroritzades, era un caos, dones plorant, oido de sirenes , cotxes de policia obrint-se pas entre la munió, era evident que es tractava d'alguna cosa realment horripilant, no m'atrevia a fer cap conjectura ni valoració fins a saber el que havia passat.
Em vaig posar a tot córrer uns pantalons una camisa i una jaqueta i vaig baixar a tot córrer per les escales fins a la recepció potser allí el recepcionista em diria alguna cosa més de l'ocorregut. S'havien congregat una gran quantitat de clients que com jo, volien saber una mica més del succeït.Solsament vaig poder entendre alguna cosa així com una bomba, entre les persones reunides tot especulacions sense cap base sòlida, vaig decidir llavors sortir al carrer i endinsar-me en la bullícia i caos de la gentada, la pell se'm va estarrufar en veure dones i nens ferits corrent, mai hauria imaginat que em trobaria amb semblant experiència quan vaig decidir passar un any a Fez per escriure la meva novel·la, i en tan sol sis mesos estava vivint el pitjor moment de la meva vida.
Vaig envoltar la plaça del gran monument i em vaig quedar sense alè, un terrible atemptat havia segat la vida d'homes, dones i nens sense pietat, allí estava Rachid amb llàgrimes en els ulls ,seriós com mai ho havia vist i les mans alçades al cel.. pregant em va semblar o vaig pensar que ho feia. El meu cor que ja estava encongit per la sorpresa, la impotència, ira, amargor i dolor després de veure el que estava ocorrent se'm feia miques cada vegada més de pressa.
Vaig començar a plorar desconsoladamente i em faltaven mans per atendre tants braços i clams , sense pensar-ho em vaig trobar abraçant a un nen petit que estava al costat de la seva mare caiguda i aparentment sense vida, les ambulàncies no donaven a bast amb semblant caos , i Rachid corria d'un costat a un altre intentant ajudar com jo en el que estigués al nostre abast, el petit abraçat al meu coll no tindria més de dos anys i sanglotava sense parar, quan vaig donar-me compte Rachid estava al meu costat , acariciant al petit i preguntant-li en àrab el nom per poder trobar a la seva família. El meu francès servia de poc en aquests moments, vaig agraïr la proximitat de Rachid en semblants ciecunstancias, la veritat.
Les notícies eren vagues , ningú havia reivindicat l'atemptat encara que gairebé podíem estar segurs de quin moviment terrorista estava darrere de semblant massacre, era solsament qüestió de temps cerciorar-nos.
Amb la mirada perduda i totalment desfet Rachid em va dir amb un fil de veu amb prou feines audible -”això solsament acaba de començar .. solsament ha començat...oh déu!..” i mentre les llàgrimes corrien per les meves galtes i ofegava un sanglot... un nus es va apoderar de la meva gola.
Que és el que volia dir Rachid?...
Un matí clar de tardor una mica fresc per a l'època des de la meva habitació de la segona planta de l'hotel Ryad on m'allotjava, vaig sentir un fragorós so que per un moment em va deixar sorda, els cristalls de les finestres i balconada es van trencar i van esclatar, i vaig començar a escoltar veus i crits de gent, vaig treure el cap per una de les finestres i vaig veure a una multitud de gent córrer d'un costat a un altre cridant amb cares horroritzades, era un caos, dones plorant, oido de sirenes , cotxes de policia obrint-se pas entre la munió, era evident que es tractava d'alguna cosa realment horripilant, no m'atrevia a fer cap conjectura ni valoració fins a saber el que havia passat.
Em vaig posar a tot córrer uns pantalons una camisa i una jaqueta i vaig baixar a tot córrer per les escales fins a la recepció potser allí el recepcionista em diria alguna cosa més de l'ocorregut. S'havien congregat una gran quantitat de clients que com jo, volien saber una mica més del succeït.Solsament vaig poder entendre alguna cosa així com una bomba, entre les persones reunides tot especulacions sense cap base sòlida, vaig decidir llavors sortir al carrer i endinsar-me en la bullícia i caos de la gentada, la pell se'm va estarrufar en veure dones i nens ferits corrent, mai hauria imaginat que em trobaria amb semblant experiència quan vaig decidir passar un any a Fez per escriure la meva novel·la, i en tan sol sis mesos estava vivint el pitjor moment de la meva vida.
Vaig envoltar la plaça del gran monument i em vaig quedar sense alè, un terrible atemptat havia segat la vida d'homes, dones i nens sense pietat, allí estava Rachid amb llàgrimes en els ulls ,seriós com mai ho havia vist i les mans alçades al cel.. pregant em va semblar o vaig pensar que ho feia. El meu cor que ja estava encongit per la sorpresa, la impotència, ira, amargor i dolor després de veure el que estava ocorrent se'm feia miques cada vegada més de pressa.
Vaig començar a plorar desconsoladamente i em faltaven mans per atendre tants braços i clams , sense pensar-ho em vaig trobar abraçant a un nen petit que estava al costat de la seva mare caiguda i aparentment sense vida, les ambulàncies no donaven a bast amb semblant caos , i Rachid corria d'un costat a un altre intentant ajudar com jo en el que estigués al nostre abast, el petit abraçat al meu coll no tindria més de dos anys i sanglotava sense parar, quan vaig donar-me compte Rachid estava al meu costat , acariciant al petit i preguntant-li en àrab el nom per poder trobar a la seva família. El meu francès servia de poc en aquests moments, vaig agraïr la proximitat de Rachid en semblants ciecunstancias, la veritat.
Les notícies eren vagues , ningú havia reivindicat l'atemptat encara que gairebé podíem estar segurs de quin moviment terrorista estava darrere de semblant massacre, era solsament qüestió de temps cerciorar-nos.
Amb la mirada perduda i totalment desfet Rachid em va dir amb un fil de veu amb prou feines audible -”això solsament acaba de començar .. solsament ha començat...oh déu!..” i mentre les llàgrimes corrien per les meves galtes i ofegava un sanglot... un nus es va apoderar de la meva gola.
Que és el que volia dir Rachid?...
Continuarà...



1 comentario:
Admiring the dedication you put into your website and in depth information you present.
It's awesome to come across a blog every once in a while that isn't the same
unwanted rehashed information. Excellent read! I've saved your site and I'm including
your RSS feeds to my Google account.
My web-site: Addiction Clinics
Publicar un comentario